Santa Maria del Mar a Barcelona.

Santa Maria del Mar a Barcelona.

Per construir l’església de Santa Maria del Mar, els portadors anomenats “bastaixos” carregaven i descarregaven les pedres . També els pescadors i les persones humils usaven les mans i les espatlles transportaven la pedra que necessitaven des de la muntanya propera de Montjuïc. Sta. Mª del Mar és l’Església del Poble sufragada pels diners i el treball del ciutadans de la Ribera. La primera pedra angular del temple actual es va col·locar el 25 de març de 1329.Tenim les figures dels bastaixos en la porta principal de l’Església que ens recorden aquets fets.

L’ultimes pedres de la volta, es varen posar el 1383, molt poc temps tenint en compte la velocitat de construcció d’aquest tipus d’edificis de l’edat mitjana . L’església va ser consagrada per Pere Planella, bisbe de Barcelona, ​​el 15 d’agost de 1384.Per la ràpida construcció, aproximadament 60 anys , tenim una de la poques esglésies gòtiques totalment pures d’estil amb una gran Rosana i d’una altitud del seu Àbsida i Voltes gòtiques, amb columnes molt primes, que impressionen i la fan como joia única..

Per administrar la construcció d’aquesta església i el seu manteniment, els pares de famílies catòliques residents al barri de “La Ribera” van triar un grup de vint-i-cinc membres “Vinticinquena”. Aquest òrgan designa un consell de vuit membres “Junta d’Obra”, aquest consell s’ocupava de les demandes diàries. Cada any, el consell va proporcionar la clau de la porta principal del bisbe de Barcelona per utilitzar l’església per als serveis religiosos. Aquesta elecció tradicional s’ha conservat des de la mitjana edat fins a la guerra civil espanyola de 1936. No sempre les relacions entre l’Església i els representats del poble, amb els seus òrgans, foren pacifiques i nombroses disputes de protocol es produïren.

L’església gòtica situada al costat del mar.

Santa Mari del Mar, es la “Catedral del Mar” per diferenciar-la de la Seu, que seria dels nobles i sempre hi acudien els reis quan s’allotjaven a Barcelona i quan presenciaven les famoses “Justes “- tornejos cavallerescs, del Passeig del Born en l’edat mitjana- Més tard el 1700 es va construir un passadís des del Palau dels Reis (al Pla de Palau) fins Santa Mª del Mar per comunicar-se directament fins a la “Tribuna Reial”, d’estil plateresc i cremada el 1936, on actualment hi ha l’orgue, hi assistiren els dos reis enfrontats al camp de batalla, tan el Rei Felip V (Borbó) com L’Arxiduc Carles( Austríac) que es casaria en aquesta Iglesia. Ambdós estaven allotjats en diferents moments al Palau Reial de la Plaça Palau. Aquest passadís fou enderroca pels avalots del 1835, la primera gran crema de convens de Barcelona. Al antic fossar de la parroquià de Santa Mº del Mar, el “Fossar de les Moreres” hi foren enterrats els defensor de la ciutat del 1714, amb el lema “Aquí no si hi enterren traïdors” . Entre les antigues tombes hi destacava la del Contestable de Portugal del 1466.

Al llarg dels anys, els constants aldarulls socials i polítics varen provocar la destrucció de la basílica, fins i tot un terratrèmol deixa malmès la Rosana . Però res no es pot comparar amb la destrucció del 19 de juliol de 1936 quan Santa Maria del Mar la varen incendiar els escamots revolucionaris i va cremar durant onze dies directament. El magnífic altar barroc i totes les imatges i l’arxiu històric van ser destruïts. Només es van estalviar les parets, les columnes i alguns dels vitralls del nivell superior. El foc no es va aixecar tan alt. L’anterior incendi, durant la Setmana Tràgica del 1909, va ser la inspiració del escrit del famós poeta Joan Maragall en “L’església Cremada” .L’altre fet sagnant seria l’atemptat, per les bombes orsini dels anarquistes, del Carrer de Canvis Nous , al costat de l’església, durant la Professor de Corpus del 1896, que donaria la inspiració en el quadre d’en Ramón Casas, de la professor de corpus sortint de la porta principal de Sta. Mª del Mar..

Quan la guerra civil finalitza el 1939. Un equip de residents del barri de “La Ribera”, automàticament, es designà nou consell o Junta, el meu pare: Xavier Sauret va ser un d’aquests membres. Tots junts es duen a terme amb la restauració en els anys 60, es recapten diners per netejar, reconstruir vidrieres i instal·lar un nou sistema elèctric per emfatitzar el seu elegant i sobri estil gòtic.

Finalitzant el dur treball de restauració, el bisbe de Barcelona obliga els membres a dimitir com a “Junta d’Obra”, desapareixen per sempre més, una institució popular de més de cinc segles. Recordo al meu pare després de la reunió amb molta ira. Com a moneda de canvi, el bisbe els va donar l’oportunitat de construir una vitrall, que existeix al costat evangeli ja entrat en l’àbsida, amb els seus noms com a membres de l’última Junta d’Obra de Santa Maria del Mar.

Moltes son les llegendes de Sta. Maria del Mar, entre elles la del origen del nom del Portal de L’Angel en que la comitiva que portava els restes de Santa Eulalia, enterrada en la primitiva església d’aquest enclavament, en direcció a la Seu, es va aturar perquè un canonge havia sostret un dit de la Santa, en aquest lloc apareixeria l’Angel descobrint-ho. Tenim una imatge d’aquets fet en el Portal del Angel. Una altre de les llegendes més emotiva és la de la Imatge de la Verge del Portal que dona al Passeig del Born, que salvaria de la forca a un jova flassader, movent el cap en senyal d’innocència, ja que ell no era l’assassí que havien condemnat. Els mariners li tenien una gran devoció i sempre feien promeses a la Verge de Santa Mº del Mar, en els moments d’angoixa del naufragis, de que es casarien amb la primera dona que es trobarien al portar la ofrena a la verge, El carrer de les Dames proper a la Església ens recorda aquests fets. Els ciutadans de la Ribera creien que un campanar creixia, i ho varen mesurar amb una corda de cotó, i és clar, l’any següent la corda es va encongir .