Llegendes càtars.

Llegendes càtars als Pirineus i Occitània.

A través de les llegendes Càtars, el catarisme va perviure a les valls del Pirineu i Occitània. Aquests relats fantàstics mostren el substrat del psiquisme pirinenc. El record d’uns episodis que ja no podien explicar-se en la seva nua realitat, mitjançant imatges simbòliques es van anar narrant durant segles, fins a arribar als nostres dies. La inquisició es va imposar i el catarisme va perdre la partida, així la història es va anar transformant en llegenda.

L’ovella càtara contra l’ós romà, a Andorra

El be, representa la naturalesa i personalitat del “bon home” (el càtar). L’ós era un símbol antagonista. La seva força i feresa, eren tinguts com a representants de l’Església Romana.

A Andorra hi havia un pastor que portava el seu bestiar al estable. Aviat el pastor va començar a notar que li faltaven ovelles. Una nit de lluna plena va poder veure que el lladre era una óssa geganta, però com era molt gran no podia matar-la. La va seguir fins al seu refugi i, l’endemà, va amuntegar llenya davant la porta de la cova i quan va arribar l’óssa va cremar la llenya, l’óssa espantada per la destinació dels seus petits va desatendre la guàrdia i el pastor la va copejar i la va matar.

Fins a principis del segle XX, a Andorra s’autoritzava al fet que qui matés a un ós pogués demanar diners casa per casa. Havia d’anar amb la pell de l’ós amb les quatre urpes. Quan acabava la col·lecta, el batlle tallava una urpa que es penjava de la porta del Comú i així s’impedia que la mateixa pell servís per realitzar una nova i fraudulenta col·lecta.

La llegenda sobre el pont de Valentrè de Cahors a Occitanía.

S’explica que el constructor d’aquesta gran obra, veient que durant cinquanta anys no havia acabat la construcció i cansat del retard. Va voler fer un pacte amb el diable, comprometent-se a lliurar-li l’ànima, si aconseguia que l’obra estigués conclosa ràpidament. El diable va accedir a una acabar el pont de Valentrè de Cahors. Però el constructor, va voler salvar la seva ànima.

Per aixíó s’excusava davant el diable per no lliurar-li l’ànima, va concertar una aposta, consistent aquesta en que el diable anés a per aigua fins a la “Font dels Frares” amb la finalitat de calmar la set dels seus treballadors, i li va donar un sedàs per recollir l’aigua, naturalment el diable tornava sempre sense l’aigua, perdent l’aposta.

El diable al sentirse enganyat, és va venjar i cada nit, pujava dalt del pont per llençar al terra l’última pedra d’una de les torre, aquesta torra precisament s’anomenà per aquest motiu la “Torre del Diable”. Els constructors no tenien més remei que tornar a recol·locar la pedra cada dia no finalitzant així, mai la construcció del pont.