Els Càtars, Els Bons Homes en els Pirineus

Els Càtars, Els Bons Homes en els Pirineus

El catarisme va ser una confessió cristiana de tipus gnòstica, difosa des del segle X fins al XIII, per l’Àsia Menor, els Balcans, el nord d’Itàlia, Occitània, Renània, Xampanya i Els Pirineus de Catalunya. L’aparició del catarisme a Renània van rebre el nom en francès, catiers, fent referència a les acusacions que eren adoradors del diable. Atès que aquest era un terme insultant, els càtars normalment es referien entre ells com a bons homes.

Els càtars creien en el Nou Testament i tenien una visió dual del món. Partien de la idea d’un Déu bo que arrossegava les ànimes bones al cel i les del mal les tancava a l’infern, que és aquest món.

Els càtars no creien en sants o dogmes, els bons homes rebutjaven les imposicions econòmiques sobre els creients. Les dones eren les encarregades de regentar les cases, mentre que els homes duien una vida errant, predicant la paraula de Déu. El rebuig al món material, creat pel Dimoni, duia els càtars a propugnar un ideal de pobresa, castedat i alimentació vegetariana. També es mostraven contra la corrupció de l’església de Roma.

La salvació s’aconseguia mitjançant la gnosis i la pràctica ascètica, més que per la gràcia divina. Creien que els morts que no accedien al cel és reencarnaven un altre cop en aquest mon per ser depurats. Els càtars es caracteritzaven per haver bastit una Església pròpia, amb sagraments, fidels i clergues, als quals, la Inquisició catòlica considerà, organitzats en una jerarquia de bisbes, la funció dels quals era difondre, mitjançant la prèdica i l’exemple de la pobresa, la doctrina entre els fidels.

Catarisme a Occitània.

A la Gàl·lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l’Església dels càtars, la qual va poder estructurar-hi els bisbats de Tolosa, Albi, Carcassona, Agen i Llombardia, com és comprova en el concili càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny de Tolosa.

A França i a Renània el catarisme no va poder consolidar-se a causa de la decidida reacció anti-herètica de l’Església Catòlica. Així, a Soissons a 100km nord-est de Paris, una multitud assaltà la presó on hi estaven tancats uns pagesos, sospitosos d’heretgia, per linxar-los. Mentre que a Occitània, no hi havia cap centre d’estudis que pogués considerar els càtars com heretges.

Davant d’aquesta situació, molts càtars francesos, flamencs o renans, emigraren al sud a Occitània i Llombardia, on l’Església càtara hi podia actuar amb llibertat.

La situació a Occitània i Catalunya-Nord.

A Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d’intervenció dels laics. Quan, en una família nombrosa, es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als càtars, entre els quals, les dones podien accedir també a la categoria de clergues. Però, els grans senyors van estar en pugna permanent amb els bisbes. Així, el comte de Foix entrà en conflicte amb l’abat de Pàmies disputant el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis.

La diòcesi de Tolosa era un territori immens i el bisbe no va poder controlar-la a conseqüència de la manca de mitjans, perquè els nobles laics havien acaparat els delmes de les parròquies.

Així, va produir-se la disgregació del poder de Tolosà. El comte Català Ramon V, fidel al catolicisme, demanà ajuda per combatre l’heretgia dels seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer, de fet algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, com :Tolosa, Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, que protegien tots els seus habitants, encara que fossin heretges.

En aquest context, el catarisme arrelà a Occitània i s’expandí cap a la Garona i el Pirineu, fins a arribar a Catalunya, des d’Urgell, fins a Berga, a Lleida i al Priorat. A Occitània i nord de Catalunya, l’Església càtara va funcionar amb total llibertat, i els seus adeptes podien integrar-se, sense cap problema i és van estendre entre el segle XII i una part del segle XIII.

Esforços “pacífics” per combatre l’heretgia.

La situació de coexistència de dues esglésies cristianes a Occitània va esdevenir normal, però els poders polítics i eclesiàstics la jutjaren infame i intolerable, pel que significava d’haver-hi un país cristià on l’heretgia no era condemnada i en el 1198 el rei Pere I el Catòlic Català-Aragonés va decretar mesures contra els heretges.

Quaranta anys de croada contra l’heretgia, matança general a Bessiers.

L’Occitània dels contes de Tolosa  i la casa de Trencavels estava en la cúspide de la cultura i no tenia rés a veure amb els nobles invasors del nord de França. La monarquia francesa i el Pontificat veien l’expansió catalanoaragonesa a Occitània com una amenaça de l’equilibri de poders per això hi van organitzar una croada, l’excusa va ser la confessió càtara.

El 1200, es concertà el matrimoni entre Ramon VI de Tolosa i Elionor d’Aragó germana de Pere II el Catòlic rei Catalanoaragonès.

Poc després Pere II el Catòlic acabat de casar, acudí a Roma, on el Papa Innocenci III el coronà, així, esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia protegir els seus dominis de l’atac d’una possible croada. El Sant Pare, recelós de l’actitud del rei català envers els prínceps occitans i sospitós de tolerar l’heretgia, no li va voler conferir mai el comandament de la croada contra els càtars. En resposta Pere el Catòlic, per ell mateix, prengué mesures contra els càtars occitans.

El 1207, al mateix temps que Innocenci III establia la croada contra els heretges, va dictar sentència d’excomunió contra Ramon VI, ja que aquest, comte de Tolosa, no havia acceptat els estatuts de pau. En aquesta situació tan tensa, en el 1208 és produí l’assassinat Pere de Castelnau, legat papal i el Papa predicà la croada contra els càtars que comandà el rei Felip II August de França. Posant al front a Simó de Montfort. Aquest utilitzà mètodes sanguinaris, per exterminar físicament als càtars.

A la primavera de 1209, els exèrcits croats, compostos pels barons francesos, arribaren a la rodalia de Lió. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els seus dominis, va manifestar la seva obediència i es va fer croat. El juliol els croats assetjaren Besiers, i hi perpetraren una matança general, fins i tot entre els catòlics. El Prelat Papal va dir: “ Mateu-los a tots Deu reconeixerà els seus”. Vint mil, homes, dones, vells i nens moriran al setge, tot hi estar refugiats a l’església. Aquest és el primer “genocidi”  de la historia moderna. L’espectacle de forques i fogueres, amb els carrers inundats de sang, va ser dantesc.

De la massacre de Besiers i l’exterminació dels habitants de les viles fortificades que se’ls resistissin, induí a altres ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de rendir-se per falta d’aigua, llavors, els croats, obligaren als càtars a abandonar la ciutat i es va començar a actuar contra els que no ho van fer, condemnant-los a morir a la foguera.

La batalla de Muret

El febrer de 1211 en el concili de Montpeller, el legat Arnau d’Amaurí va impedir la reconciliació, imposant al comte de Tolosa unes condicions molt dures i haver de partir cap a Terra Santa. Ramon VI se’n tornà a Tolosa i va expulsar el bisbe Folquet. Tot seguit, Simó de Montfort va assetjar Tolosa, però va haver de retirar-se davant de la resistència de la ciutat, Ramon VI, els cònsols de Tolosa, el comte de Foix i el de Comenge, s’adreçaren al rei Catalanoaragonès Pere II el Catòlic, per demanar-li ajut.

En el context de conflicte polític i religiós occità, Pere II el Catòlic amb obligacions  feudals, envers el seus i mai favorable ni tolerant envers els càtars, va buscar mesures de reconciliació per no perdre la seva influencia en el territori. Així, va ocupar el castell de Foix amb la promesa de lliurar-lo a Simó de Montfort prelat Papal, només si es demostrava que el comte de Foix era hostil a l’Església.

Simó de Montfort, va rebutjar la conciliació en el sínode de Lavaur. En resposta a Simó, Pere II el Catòlic es declarà protector de tots els barons llenguadocians amenaçats inclòs el municipi de Tolosa. Així s’arribà a una situació d’enfrontament armat, resolt en la Batalla de Muret (1213) en la què, Pere II el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans, fou vençut i mort. En el quart Concili Laterà 1215 el Papa reconegué Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint a Ramon VI. Aquest, es va exiliar a Catalunya.

Donada la derrota de Muret, els Pirineus van quedar tancats a la corona Catalanoaragonesa. Per tant només quedaria la possibilitat de expansió pel sud a València i pel mediterrani a Mallorca. Tasca que va realitzar en Jaume I el conqueridor fill de Pere II, cal recordar que Jaume I va ser lliurat a Simó com penyora fins el casament amb sa filla.

Fi de l’heretgia, caiguda de castells i mort a la foguera.

El rei de França sempre comptava amb el suport Papal, com a garantia de l’extirpació de l’heretgia. Al 1244 és produeix  la presa del castell de Montsegur, refugi dels darrers càtars perseguits, allí van morir a la foguera molts adeptes a la fe dualista, els que pogueren escapolir-se van travessar els Pirineus, per exiliar-se a Catalunya.

Amb la caiguda del darrer Castell de Queribús, es donava per finalitzada la croada contra els Bons Homes. El castell de Perapertusa (en occità “pedra oberta”) acceptà la submissió a les tropes reials després del setge de Carcassona, Perapetusa passà a l’oblit en el Tractat dels Pirineus (1659). És considera eradicat el catarisme amb la captura, en el 1321, de Guillem de Belibasta  el darrer perfecte conegut.

A Carlemany i als seus descendents la unificació dels territoris d’Occitanía a Aragó no els hi va agradar gens. Es va intentar, sense èxit, casar les filles dels reis d’Aragó i França, per poder recuperar els drets dinàstics sobre el sud de França,

Des de aquell temps, els habitants dels pobles dels antics càtars han seguit mantenint molta simpatia pels aliats que els van ajudar a la temptativa d’esser càtars en un món en què prevalia la ideologia religiosa que emanava del Papa de Roma.

La Creu Occitana:

És un símbol cristià va ser adoptat per les terres occitanes de Llenguadoc i Provença, on ja en moltes sepultures precristianes apareixia. La regió dels càtars, el Llenguadoc-Roussillon, va adoptar per a la seva bandera les quatre barres catalanes i la Creu d’ Oc o Creu Occitana.

Els càtars van renunciar a símbols d’idolatria però aquesta creu té una associació amb el món solar i amb els dotze símbols de l’horòscop occidental. Els Comtes de Tolosa o Tolosa de Llenguadoc van adoptar aquest símbol com a part del seu escut heràldic al segle XIII. Amb el pas dels temps va ser acceptat com a símbol heràldic-nobiliari.

Curiositat familiar

El meu nom de família, Sauret, és de procedència del sud de França. Andreu Sauret del poble Fos del sud de frança, al 1675 és va casar a Tàrrega amb Margarida, ells són els meus avís setens. Jo sempre he associat l’historia dels càtars amb els orígens de la meva família a Catalunya, si bé hi ha un decalatge en el temps podria ser ben bé que estigues relacionat amb alguna migració de les terres franceses a Catalunya. Així dons dedico aquest article als homes i dones que van perdre la seva vida a la foguera en defensa d’unes creences en que fomentaven el seu estil de vida.